PASSOS PER DIBUIXAR EL TANGRAM

Agafem un escaire, un cartabó, un regle, un llapis, una goma d’esborrar i ja estem preparats per iniciar el dibuix del Tangram amb el estris de dibuix i per això convé seguir el passos següents:

1.- Dibuixem una línia col·locant el cartabó sobre l’escaire.

2.- Sense moure l’escaire, girar el cartabó i dibuixem una línia perpendicular.

3.- Marquem a 12cm sobre la línia horitzontal.

4.- Marquem a 12cm sobre la línia vertical.

5.- Col·loquem l’escaire i el cartabó com abans per fer una paral·lela sobre la marca de la línia vertical.

6.- Sense moure l’escaire, girem el cartabó per fer una paral·lela sobre la marca de la línia horitzontal.

7.- Esborrem les línies sobrants del quadrat.

                                   

8.- Dibuixem una diagonal del quadrat.

9.- Marquem a 6 cm sobre un costat del quadrat.

  

10.- Marquem a 6 cm sobre un costat perpendicular a l’anterior del quadrat.

  

11.- Unim les dues marques anteriors, formant una paral·lela a la diagonal.

12.- Dibuixem l’altra diagonal del quadrat sense arribar al final, interrompent en la paral·lela a la diagonal.

13.- Sense moure el cartabó, dibuixem, una paral·lela a l’última diagonal per un extrem de la paral·lela a primera diagonal.

14.- Fem una paral·lela a un costat del quadrat pel final de la segona diagonal.

  

15.- Acotem la figura del Tangram

PREPARACIÓ PER DIBUIXAR UN TANGRAM

Abans de començar a dibuixar un Tangram amb estris de dibuix, cal que repassem els instruments bàsics que anem a utilitzar, que són: l’escaire i el cartabó. Cal insistir en no confondre amb el castellà, on s’anomenen al contrari.

- Escaire: té forma de triangle rectangle escalè. Els catets formen amb la hipotenusa angles de 30º i 60º, i entre ells un angle de 90º.

- Cartabó: té forma de triangle rectangle isòsceles. Els catets formen amb la hipotenusa angles de 45º i entre ells un angle de 90º.

Per tal d’agafar un poc de destresa, per començar convé practicar un poc les paral·leles i perpendiculars amb l’escaire i el cartabó.

TRAÇAT DE PARAL·LELES: Per traçar paral·leles hem de fer coincidir el costat més llarg de l’escaire amb la línia a la qual farem les paral·leles. Col·loquem el cartabó fent coincidir el seu costat més llarg amb un dels catets de l’escaire. Fem lliscar l’escaire sobre el cartabó que subjectarem amb la mà.

TRAÇAT DE PERPENDICULARS: Primer es fa el mateix que si volguérem traçar paral·leles però, un cop hem subjectat el cartabó, amb la mà fem girar l’escaire de manera que siga l’altre catet que recolze en el cartabó i a continuació ja es pot fer lliscar l’escaire sobre el cartabó.

PLÀNOL

El plànol és la representació gràfica, a escala i sobre un pla o suport de paper d’un objecte que es pretén construir. De tal manera que el plànol es dibuixat a mà amb estris de dibuix, com ara, escaire, cartabó, regle, compàs... O amb ordinador amb un programari adient, com ara Autocad, Qcad, entre altres

Mirant la seqüència de representacions gràfiques, esbós, croquis i plànol, aquesta última seria la més precisa i exacta per tal de donar la informació necessària. S’ha de tindre en compte que un plànol principalment és una mena de manual d’instruccions, entre el dissenyador de l’objecte i el constructor del mateix i utilitza com a llenguatge el dibuix tècnic amb la seua normalització.

A l’hora de realitzar un plànol hem de tindre alguns aspectes en compte. Primerament hem de vore si dibuixem a mà o amb ordinador, en cas de dibuixar a mà, no hem de dibuixar a mà alçada, en canvi dibuixarem amb estris de dibuix. Si que es convenient dibuixar en llapis, però després caldria repassar-ho amb tinta. A tot plànol s’ha d’indicar al caixetí, l’escala amb què està dibuixat, al menys l’escala numèrica i si és possible l’escala gràfica. A més a més cal tenir les cotes necessàries per a poder construir l’objecte. Cal recordar que en l’acotació es respectarà la normativa adient.

CROQUIS

El croquis és el pas següent a l’esbós i abans del plànol, per tant és una representació gràfica més detallada que el primer. Tot i que també és un dibuix realitzat a mà alçada i preferiblement en llapis, tindrem especialment cura de mantenir les proporcions i a la vegada donar la màxima informació possible de l’objecte final o real, com per exemple les dimensions, els materials, les formes d’unió, els colors... de manera que amb el croquis es podria ja començar a construir l’objecte final.

Al tractar el croquis com quasi un plànol, normalment ens trobem amb un dibuix en blanc i negre i en dues dimensions, dibuixant tantes vistes com siguen necessàries, així com, alçat, planta i perfil. També és cert que ens podem trobar en casos amb tres dimensions i en color. Així mateix cal tenir en compte que el croquis ha de tindre més claredat al traçat de línies i al dibuix en global, que al propi esbós. 

En cap cas és pot permetre un croquis sense cotes, l’esmentat dibuix ha de tindre les cotes suficients per a poder dibuixar el plànol i/o començar a construir l’objecte. Així doncs al croquis començarem a tindre cura de les normes d’acotació.

A la imatge podem apreciar dues cadires la de l’esquerra correspon a un esbós i la de la dreta a un croquis.

Al contrari del que puga pensar molta gent realitzar un bon croquis és més qüestió de tècnica que d’habilitat artística. Aquesta tècnica la desenvolupem principalment amb la practica consegüentment augmentem la pròpia habilitat i ens encaminem cap a la perfecció.

ESBÓS

Abans de començar un projecte, construir un element o emprendre una empresa, sempre es parteix d’una idea i és per això pel que necessitem l’esbós. L’esbós és la forma de representar gràficament la nostra idea, és a dir, és la idea tal com ens agradaria que quedés el nostre resultat final del possible objecte.

L’esbós és la primera forma on explicarem la nostra idea a altres persones i a nosaltres mateixos, on anirem implantant la base per a una representació posterior. Per això convé expressar-ho amb la major claredat possible, de la mateixa manera que entenem millor a qui té millor lletra en l’escriptura, passa el mateix amb el dibuix, ja que també l’utilitzem com un llenguatge de comunicació. Tot i que és el primer dibuix, no cal que siga molt detallat, pot ser en dues dimensions o en tres dimensions, pot ser en blanc i negre o en color. Tampoc és necessari que estiga molt proporcionat, però quan més proporcionat i detallat, possiblement ajude a la resta a entendre millor la nostra idea.

Convenientment dibuixarem l’esbós amb llapis i a mà alçada sense cap estris de dibuix (regle, escaire, cartabó), ni posarem mides al dibuix. Aquesta forma de dibuix pot ser plasmada sobre qualsevol suport o paper, sobre tot a nivell informal, inclús podem trobar esbossos als tovallons de les cafeteries, però a nivell acadèmic els inclourem en un full blanc amb un caixetí. El caixetí és un espai emmarcat al full on posarem les dades identificatives de l’autor i la làmina del dibuix.

TIPUS DE TANGRAM

En la actualitat, pel que fa al joc del Tangram existeixen multitud de jocs que es basen en els mateixos principis que el joc original, però amb distintes peces. Quasi tots estos trencaclosques s’anomenen de la mateixa manera: Tangram, per simplificar, però alguns tenen un nom propi. A continuació podem vore alguns exemples de tipologies distintes. Tot i que l’objectiu de l’assignatura serà construir el Tangram de la modalitat clàssica.

• TANGRAM : Forma clàssica o tradicional composta per 7 peces.

• El ARMONIGRAMA: És un trencaclosques que ens serveix per a agafar camins interessants al voltant de les operacions amb expressions algebraiques. Com per exemple treballar àrees, perímetres, relacions d’ordre entre fraccions i molts més conceptes.

•  
    
  • El CARDIOTANGRAMA: És un trencaclosques amb el que podem treballar les nocions de radi, diàmetre, corda, angles en el cercle, tangents, secants, segments circulars, relacions de mesura quadrat i cercle, raons trigonomètriques, area de zones ombrejades, y fins i tot una introducció al concepte de integral definida.
• 
    

• EL OVOTANGRAM: És un curiós Tangram que té forma d’ou i el més interessant és que tan sols amb ell es possible construir AUS.

 A nivell geomètric aquets Tangram s’aconsegueix prenent dues mitges el·lipses.

EL TANGRAM

El Tangram és un joc xinès molt antic que s’anomena “Xi Xiao Pan” que significa “joc dels set elements” o “taula de la saviesa”. Hi ha diverses versions sobre l'origen de la paraula Tangram, una de les més acceptades explica que fins i tot el mot "tangram" es un invent occidental: Sembla que la paraula va ser creada per un nord-americà aficionat als trencaclosques qui va combinar el mots tang, una paraula cantonesa que significa "xinés", amb el sufix anglés –gram que significa "escrit" o "gràfic". 

No se sap amb certesa qui va inventar el joc ni quan, perquè les primeres publicacions xineses en les quals apareix el joc daten del segle XVIII, època per a la qual el joc era ja molt conegut a diversos països del món. A la Xina, el Tangram era molt popular i era considerat un joc per a dones i nens.

Avui en dia el mil·lenari joc del Tangram no és tan sols un trencaclosques per a entreteniment, s'utilitza també en psicologia, en disseny, en filosofia, pedagogia i particularment en matemàtiques. 

Amb Tangram es poden programar activitats en tres nivells de dificultat:

• Compondre figures lliurement. Requereix imaginació i un poc d’humor. L’única condició és que s’utilitzen totes les peces del tangram.

• Compondre figures donades prèviament.

• Es plantegen diverses possibilitats com. Quants pentàgons es poden construir amb les 7 peces del Tangram?, calcular i relacionar àrees i perímetres, demostrant el Teorema de Pitágoras, entre altres.

MANIPULACIÓ DE LA FUSTA 3

Continuem veient ferramentes i màquines per a la manipulació de la fusta, com ja hem vist als articles anteriors, en aquesta ocasió ens apropem a la família de perforació.

c) FAMÍLIA DE PERFORACIÓ

La tècnica de perforar ens permet fer forats a la fusta. Generalment s'utilitzen el

filaberquí i la barrina. El trepant elèctric és molt eficaç, però el seu ús és més perillós.

• La barrina: És una punta helicoïdal inserida en un mànec normalment de fusta. Aquest estri s'utilitza per fer petits forats i per marcar el lloc on hem de perforar o introduir un cargol.

• El filaberquí i el trepant manual: Són dues ferramentes semblants que es componen d'una manovella o maneta, que serveix per fer girar una broca situada al portabroques, i d'un suport per subjectar-los.

Serveixen per perforar la fusta i altres materials blans. Al mercat es poden trobar diferents tipus de broques, segons el material i la mida del forat.

• El trepant elèctric: Consisteix amb una màquina que bàsicament, en un motor que fa girar la broca. Té una gran velocitat i permet una penetració sense esforç. Al mercat bàsicament hi ha dos tipus el portàtil i de sobretaula. De la mateixa manera hi ha diversos tipus de broques, depenent del material a perforar.

MANIPULACIÓ DE LA FUSTA 2

A l’article de la “MANIPULACIÓ DE LA FUSTA 1”, hem començat a vore una sèrie de ferramentes i màquines de la família de tall, continuem amb una altra família com és la d’abrasió o fricció.

b) FAMÍLIA D’ABRASIÓ O FRICCIÓ

En la família d’abrasió es realitza l'operació de desbastar que serveix per eliminar el material que sobra del tall d'una peça de fusta. Bàsicament hi ha dos tipus de desbast són de llimar i polir. I per dur a terme aquestes accions es fan servir una sèrie d’eines i màquines:

• El paper de vidre: És una làmina de paper amb partícules de materials abrasius enganxades. El paper de vidre segueix una numeració per indicar si és de gra gruixut o de gra fi. Amb el paper de vidre es poleix erosionant la superfície i s'obté un acabat fi.

• La llima i raspa: És una barra d'acer amb dents a la superfície i un mànec. Pot tenir diverses formes o seccions. S'agafa amb les dues mans, una al mànec i l'altra a l'extrem de la barra, i es fa lliscar sobre la fusta La llima i la raspa són d'un acer dur però fràgil. Si cauen a terra es poden trencar.
• En la raspa té les dents més grans que la llima, amb ella s'eliminen les estelles del tall i es deixa un acabat bast.
• Segons la peça que hem de llimar podem utilitzar diversos tipus de llimes com; redona, de mitja canya, triangular i plana.

• Polidora: És una màquina on s’incorpora un paper de vidre de forma mecànica. Hi ha de diversos tipus com l’orbital, la plana i la triangular.

MANIPULACIÓ DE LA FUSTA 1

Amb la fusta, al ser un material amb una gran mal·leabilitat i ductilitat, podem obtenir un gran ventall d’objectes amb usos molt diversos. I per això requereix un procés, que comença quan surt de l’arbre fins al producte final. En aquest procés tindrà lloc la manipulació de la fusta amb nombroses ferramentes i màquines que les classifiquem segon el propi ús. A continuació podem vore unes de les més utilitzades.

a) FAMÍLIA DE TALL

• Serra de marqueteria: S’utilitza per a tallar fustes blanes i fines com poden ser xapes.

• Xerrac: S’utilitza per tallar fustes més grosses però no garanteix gran precisió de tall i té un acabat bast.

• El xerrac de costella o de beina: Ferramenta com el xerrac però amb més precisió de tall, ja que la rigidesa que li dona la costella.

• Enformador: S’utilitza per fer talls a la fusta colpejant amb l’ajuda d’un martell.

• Serra de vogir portàtil: Màquina molt versàtil que s'utilitza per tallar qualsevol mena de tauler i fusta massissa. Té diferents fulles que també permeten tallar metalls i plàstics. L'eina talla la fusta amb un moviment de vaivé.

• Serra circular: Pot ser portàtil o de taula, pot tallar fustes mes dures i amb talls més rectes que la serra de vogir.
  

• Torn: Aquesta màquina fa girar la peça de fusta per poder-la treballar utilitzant la ganiveta, que a més a més pot canviar de posició.

• Fresadora: Aparell que permet fer motllures i determinats encaixos. Disposa d'una ganiveta especial, la fresa, que pot modelar formes diverses.